Aquesta no és una ressenya sobre l’últim llibre d’Eva Baltasar. És una ressenya sobre la seua primera novel·la, Permagel (Premi Llibreter 2018) que, per cert, està a punt de publicar-se en gallec de la mà del poeta Gonzalo Hermo a Kalandraka, després d’haver estat traduïda al castellà, a Penguin Random House, i a l’italià, a Nottetempo. Baltasar, però, amb l’intens llenguatge poètic de la seua prosa es delata, tenint en compte que a l’esquena ja compta ami deu reculls de poesia, des de Laia (2008), a Invertida (2017), passant per Vida limitada (2013), entre d’altres. A Permagel li seguiran altres dues novel·les, Boulder (disponible a partir de mitjans de març) i Mamut, components d’una trilogia que, a més de compartir veu narrativa, potser compartiran també l’instint per la soledat de les protagonistes i el reclam del gel, tot i narrar històries diferents.
Per qui tingués vertigen i por a les altures, l’avisem ja: s’ha de preparar, perquè Baltasar ens col·loca ja a la primera pàgina a la vora del precipici, a «cent metres de vidre verticals», al límit entre el no-res del buit, de l’abisme, a l’abisme dels pensaments de la protagonista, de qui no en sabem el nom, però, en canvi, descobrirem que la seua insistència en buscar diferents maneres de morir no serà si més no la seua manera de reafirmar-se a la vida. El gel i la fredor són els fils conductors d’aquesta prosa que, amb el desglaç final del permagel, es dissol amb la poesia, perquè és ben cert que ara per ara, en el món globalitzat i líquid en què vivim, els confins entre unes coses i d’altres ja no són clars, ja no podem encasellar-ho tot de manera determinant. Així, aquest text, tot i que la macroestructura s’insereix perfectament en els paràmetres dels textos novel·lístics, compta amb elements poètics potentíssims que omplin les paraules de sensibilitat. L’autora construeix la prosa a través dels recursos de composició dels versos, és a dir, pensant amb metàfores.
Un altre paper clau el tenen el cos i el desig que, més enllà de ser recursos poètics representen també un element polític naturalitzador, pel que fa a la recerca de la identitat i a la representació d’aquesta dins el context d’una societat, que el filòsof i activista queer, Paul B. Preciado, ja fa uns quants anys, ha titllat de “farmacopornogràfica”[1]. Quina és la relació que una estableix entre sí mateixa i el seu cos (i el cos de l’Altra)? La protagonista sent por de la trobada amb l’Altra, i és per això mateix que utilitza el permagel com la protecció que l’aïlla i que la protegeix de l’exterior, un extern que ella percep com a molt agressiu. Però no sent cap tipus de por en experimentar sense límit sensacions amb el seu cos, des de sentir la catarsi de trobar-s’hi constantment davant el precipici, al plaer de la masturbació, fins a fusionar el seu cos femení amb el d’una altra dona. Ací, el sexe és l’únic moment paralitzador del present, l’únic element que l’allunya de la mort i fa que se n’oblidi de les responsabilitats que se li imposen com a dona. Sí, perquè la protagonista de Permagel, conscient del buit existencial que l’inunda, no vol que recaigui sobre ella la responsabilitat d’ocupar-se’n de la felicitat o de la infelicitat dels altres, ja que no és la seua meta. Tothom vol ser feliç, perquè, i ja ho deia Sara Ahmed[2], «happiness is what gives meaning, purpose, and order to human existence [...]. Happiness: a wish, a will, a want». La protagonista, en canvi, només vol tenir la mirada lúcida i viure la vida intensament, deixant de banda la felicitat de plàstic, tramposa, de la qual n’és víctima la seua família, començant per la mare, el pare, fins a la seua germana, que viuen de Prozac. Amb tot, com que la nostra vida «pertany als altres», el final de la novel·la pren un gir inesperat i ens fa tornar a la realitat, encara que ho ignoràvem, la febre ja ens havia envaït. Potser l’única solució (imposada) que ens queda és adaptar-nos i cedir el nostre cos a qui realment pertany.
Permagel, Eva Baltasar, Club Editor.
Paula Marqués Hernández
paulimarhern@gmail.com
[1] Beatriz Preciado: «La era farmacopornográfica», Testo yonqui, Madrid, Espasa Calpe, 2009, pp. 25-34.
[2] Sara Ahmed: «Killing Joy: Feminism and the History of Happiness», Signs, 35, (3), 2010, pp. 571-594.
Graduada en Filologia Catalana amb un Minor en Italià (Universitat de València) i especialitzada en Construcció i Representació d’Identitats Culturals, especialitat en
Estudis de Gènere (Universitat de Barcelona), és
actualment docent d’Estudis Catalans a la Universitat
Ca’ Foscari de Venècia i combina la vessant didattica
amb la recerca, a través d’un curs de doctorat concentrat en les poètiques i les ficcions de la literatura catalana
contemporània. Apassionada per la literatura, és
col·laboradora a Caràcters (Edicions de la Universitat
de València), revista on ressenya llibres actuals a cada número. Alguns títols: La reconstrucció
homosexual d’un mite poc convencional (su Llum, di Elisabet Riera, l’Altra Editorial 2017) o Cossos que ens rellisquen (su Ariel i els cossos, di Sebastià Portell, Empúries 2019).
Estudis de Gènere (Universitat de Barcelona), és
actualment docent d’Estudis Catalans a la Universitat
Ca’ Foscari de Venècia i combina la vessant didattica
amb la recerca, a través d’un curs de doctorat concentrat en les poètiques i les ficcions de la literatura catalana
contemporània. Apassionada per la literatura, és
col·laboradora a Caràcters (Edicions de la Universitat
de València), revista on ressenya llibres actuals a cada número. Alguns títols: La reconstrucció
homosexual d’un mite poc convencional (su Llum, di Elisabet Riera, l’Altra Editorial 2017) o Cossos que ens rellisquen (su Ariel i els cossos, di Sebastià Portell, Empúries 2019).
Comentarios
Publicar un comentario